Astronomia des de l'Empordà

Tinc especial predilecció pels cúmuls d’estrelles, sobretot en visual, i no deixa de sorpendr’em quan en fotografio un, sobretot quan et fas la típica pregunta de “quantes estrelles hi ha aquí?”. En aquest cas, li ha tocat el torn a un cúmul globular, M5, a la constel·lació de Serpens caput (el cap de la serp). Aquesta constel·lació es troba rodejada per d’altres de molt més conegudes, com el bover al nord-oest, verge a l’oest i balança al sud.

Aquest cúmul s’assembla molt a primer cop d’ull a M13, lúltim que vaig fotografiar, i és normal, té una mida similar i una forma també similar, tot i que potser una mica més difós a les vores.

Després d’unes setmanes meteorològicament massa actives, amb pluges cada dos per tres, núvols, temporals… sembla que aquest cap de setmana es podria fer alguna cosa, i després de la VII Trobada d’agrupacions astronòmiques de Girona, no podia ser millor ocasió.

Aquest cap de setmana, tant la nit de dissabte com la de diumenge, es podia veure al cel del capvespre una nova conjunció entre venus i la lluna. El moment més proper va ser el diumenge a les 12:00 del matí, quan només es trobaven a 5′ (5 minuts d’arc, 6 vegades menys que el diàmetre de la lluna). Tot i que a simple vista no es veia, si amb prismàtics s’apuntava a la direcció oportuna es podia veure bastant bé, a uns 35º a l’est del sol. Si es veia dissabte, a més, es podia veure la ISS (estació espacial internacional) passant aprop de la conjunció sobre les 22:00h.

A la posta de sol del diumenge va ser el millor moment per a veure’l amb tota la magnitud. Per a fer aquesta foto, a més, vaig aprofitar per a acoblar la càmera a la muntura equatorial LXD75, que em permetia fer fotografies de 30 segons sense que la imatge es veiés moguda a 200mm de focal.

Observatori Can Duran, Palamós – 16/05/2010
Canon EOS 400D a 100ISO. 10 s.
Canon IS 18-200 a 160 f/5.6.
Muntura Meade LXD75.

2010:05:04 14:55 Mart en quadratura
2010:05:06 06:18 Quart minvant
2010:05:07 00:13 La lluna en l’apogeu (404.194 km)
2010:05:09 14:33 la Lluna en conjunció amb Júpiter, 5.92 ° N de Júpiter
2010:05:12 13:48 la Lluna en conjunció amb Mercuri, 7.36 ° N de Mercuri
2010:05:14 03:07 Lluna nova
2010:05:16 12:18 la Lluna en conjunció amb Venus, 0,08 ° N de Venus
2010:05:19 20:16 Neptú en quadratura
2010:05:20 10:38 La lluna al perigeu (369.776 km)
2010:05:20 10:52 la Lluna en conjunció amb Mart, 4.84 ° S de Mart
2010:05:21 01:44 Quart creixent
2010:05:23 01:15 la Lluna en conjunció amb Saturn, 7.44 ° S de Saturn
2010:05:26 04:20 Mercuri màxima elongació a l’oest (25.13 °)
2010:05:28 01:11 Lluna plena

Extret d’astrored.org

Les estrelles a l’univers no se solen trobar soles, de fet que el nostre sol estigui “sol” és bastant rar, ja que la majoria d’estrelles es troben en sistemes múltiples, dobles sobretot, triples i en alguns casos més nombrosos. En aquest cas, s’anomenen cúmuls.

De cúmuls n’hi ha de dos tipus: els oberts i els globulars. Els primers estan formats per estrelles joves i brillants, no tenen forma regular i se solen trobar al pla de la galàxia; fins i tot, encara conserven la nebulosa que els ha creat (com per exemple M45, les plèiades). Els globulars són més vells, forma esfèrica i estan al voltant de la galàxia.

Pels habitants de l’hemisferi nord,  el millor exponent dels cúmuls globulars és M13, el Gran cúmul d’Hèrcules, que comença a ser visible aquestes setmanes pel nord-est. Per això vaig aprofitar la nit del dissabte 24 d’abril a capturar-lo (una nit que tot i amb lluna, hi havia una quietud i transparència espectacular). Com que ja era tard, vaig programar una mica més d’una hora d’exposicions de 5 minuts (13 en total d’aprofitables). La nit també va servir per a recalibrar tot el material després de proves amb el C8 i de veure’m obligat a canviar els cables USB de les càmeres per les continues desconnexions.

Capturant diverses preses, apilant amb DeepSkyStacker i processant de forma conjunta amb Pixinsight i Photoshop CS4 podem aconseguir això:

Ja era hora que tingués una bona foto a un cúmul que s’ho mereix!