Astronomia des de l'Empordà

Com us comentava fa uns dies, Júpiter està en oposició, és a dir, alineat respecte el sol i la terra, cosa que fa que sigui el millor moment per a veure’l. A més, aquesta aproximació és la millor fins d’aquí 12 anys, així que val la pena seguir-la. El 22 de setembre vaig aprofitar una bona i quieta nit per a fotografiar-ho.

Els planetes tenen la principal dificultat que necessiten un cel quiet per a poder-los capturar, ja que treballem a molt augment, i capturant moltes imatges en podem obtenir el promig i més detalls. La nit era extremadament humida, vaig haver d’assecar la lent 2 vegades en menys de 2 hores. A més, aquestes fotos són les primeres que publico amb la càmera Orion StarShoot Planetary Imager & AutoGuider (SSPIAG), usant com a telescopi el Celestron C8.

En la primera a més hi apareixen 3 de les llunes galileanes, d’esquerre a dreta Europa (al marge), Callisto i Ío.

Promig de 173 imatges amb Registax 5

En aquesta altra hi he afegit una lent de barlox 2,4x de Intes Micro. Més augment no vol dir sempre més detall.

Promig de 411 imatges amb Registax 5

El dia 23 de setembre a les 5:10 del matí s’acaba l’estiu (oooooh!) i comença la tardor astronòmica. Justament en aquest moment, es produeixen una sèrie de fets en els que no hi solem parar massa atenció. Per una banda es produeix l’anomenat equinocci de tardor, i ens indica que el dia i la nit duren exactament el mateix, és a dir, 12 hores. A partir d’aquest dia, les nits cada vegada seran més llargues fins arribar al solstici d’hivern (pel 22 de desembre).

Un altra fet és el moviment aparent del sol al cel. El sol no sempre es mou pels mateixos llocs, sino que recorre un “camí” diferent cada dia. Sempre hem sentit que el sol surt per l’est i es pon per l’oest, però no és del tot cert. Durant l’estiu, el sol surt una mica més cal al nord-est i es pon una mica més cap al nord-oest. Com que ha de fer un camí més llarg, tenim més hores de sol. I com abans hem dit, el 23 és l’equinocci, i per tant el sol sortirà exactament per l’est i es pondrà exactament per l’oest.

Això ho podem comprobar en llocs com l’avinguda del Paral·lel de Barcelona. I perquè aquí? Doncs perquè tant el Paral·lel com l’avinguda Meridiana de Barcelona realment tenen la mateixa direcció que els seus homòlegs, els meridians (línies que van de nord a sud) i els paral·lels, que van de est a oest, com l’equador.

I si diem que el sol el dia de l’equinocci es pon per l’oest, semblarà que es pon per on acaba (o comença, depen de com es miri) justament el Paral·lel. Justament és el que us ensenyo a la foto que adjunto a aquest article, una posta de sol a l’avinguda del Paral·lel gairebé el dia de l’equinocci.

I per postres, hi ha lluna plena!

Si voleu seguir les efemèrides no oblideu que podeu consultar-les al següent enllaç: http://www.astroemporda.net/recursos/efemerides-del-mes/

Podeu consultar les efemèrides aquí: http://www.astroemporda.net/recursos/efemerides-del-mes/)

Ha estat a la intempèrie un alguna nit recent? Hi ha alguna cosa que realment ha observat. Júpiter està aproximant-se a la Terra en el que serà la trobada més propera entre els dos planetes en més d’una dècada; i promet ser espectacular.

El màxim apropament passarà la nit del 20 al 21 de setembre. A això es coneix com la nit de la oposició, ja que Júpiter es trobarà oposat al sol, sortint al capvespre i alçant-se durant tota la nit sobre els nostres caps. Només la Lluna serà més brillant.

Júpiter des de Mont Wilson

(més…)

Aquests dies podem veure al cel una nova conjunció, però no de les habituals. El 18 de juliol d’enguany, Júpiter i Neptú estaven a menys d’un grau de separació. Aquests dies, és Urà el planeta que podem veure ben aprop del gegant gasós Júpiter. De fet els dos ho són de gegants gasosos, ja que Urà té un diàmetre 4 vegades més gran que la terra i està compost majoritàriament d’hidrogen, heli, metà i altres múltiples compostos orgànics. Júpiter és gairebé tot hidrogen i heli (com el nostre sol), i caldrien 11 planetes com el nostre en fila per arribar de costat a costat.

En aquesta foto ens apareixen ben juntets, a 0,91º de separació. La imatge és del dia 13 de setembre, mentre que el 18 podien arribar a 0,8º de separació (la meteorologia, com sempre hi ha jugat un paper important). Júpiter (magnitud -2,9) és molt més brillant que urà (mag. 5,7), per això hi ha aquest enorme contrast entre ells. A júpiter a més podem veure les seves principals 4 llunes: d’esquerre a dreta Callisto, Europa, Ío i a la dreta del planeta Ganímedes.

Per a veure aquesta parella no calen telescopis potents, de fet amb uns prismàtics ja els podem veure ambdós. Només cal que centreu la vista al punt més brillant del cel aquestes nits, és júpiter, i ben bé a la seva part superior dreta es veu un puntet blavós.

I recorda que si vols estar al dia de les efemèrides astronòmiques només cal que visitis l’apartat de recursos online d’aquesta web: http://www.astroemporda.net/recursos/efemerides-del-mes/

Demà diumenge 19 de setembre se celebrarà a Llagostera la II Fira d’entitats. Com en l’any passat, l’Agrupació astronòmica de Girona hi participarà, amb un stand informatiu i una plantada de telescopis per a poder observar el sol. També com en l’edició anterior, jo mateix també hi seré per a poder presentar en societat una de les mes recents adquisicions, el filtre solar h-alpha Lunt B600.

Aquesta classe de filtres solars, els h-alpha, només permeten passar una radiació concreta, la que emet l’hidrogen quan està excitat, i el sol, a 6000ºC de temperatura superficial en genera un munt! Però quina diferència hi ha amb els altres filtres solars?

Els més habituals són ens filtres tipus Baader (similars a un paper d’alumini) i els de polímer negre, que sobretot comercialitza l’empresa Thousand Oaks. Aquests filtres permeten veure la superfície del sol, la fotosfera, i les seves taques. Són econòmics i f’acils d’adaptar a qualsevol tub.

El sol amb filtre de làmina Baader (més…)

L’observatori Fabra de Barcelona compta amb un nou telescopi que ha instal·lat al Montsec. L’aparell forma part d’una sèrie molt limitada de telescopis que la NASA va construir fa mig segle, al qual s’han afegit els últims avenços tecnològics. El telescopi, característic per la seva gran amplitud en el camp de visió, rastrejarà nous planetes fora del sistema solar i deixalles espacials.

L’instrument prové d’Andalusia, on va estar en funcionament entre els anys 60 i 70, i dels Estats Units, on s’ha restaurat una part. El telescopi forma part d’una sèrie de 12 exemplars que la NASA va construir durant la guerra freda per fer el seguiment dels primers satèl·lits llançats a l’espai.

El telescopi disseny Baker-Nunn, forma part del projecte liderat pel Observatori Fabra-Real Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i el Real Institut i Observatori de l’Armada de Sant Fernando (Cadis), amb la participació de laUniversitat de Barcelona. Aquest telescopi té la particularitat única de posseir un camp de visió de 4,4ºx4,4º amb una focal F/1. Aquests paràmetres el converteixen en un instrument òptim per a la recerca d’objectes en el sistema solar, tals com a asteroides,estels, transneptunians o objectes en el cinturó de Kuiper, així com per al monitoratge de satèl·lits artificials o escombraries espacials, i sobretot la recerca de planetes fora del sistema solar.

A partir de l’octubre el telescopi ja funcionarà a distància, tot i que més endavant es robotitzarà.

Font: http://www.3cat24.cat

D’entre les possibles conjuncions visibles a simple vista, potser les de la lluna i venus són les més agraïdes de veure. I no perquè n’hi hagi més sovint que les altres, que més o menys en nombre són iguals, sinó per la bellesa de poder veure junts els dos astres més brillants després del sol. Ahir al capvespre, venus i la lluna estaven només a 2,8º de separació, l’equivalent a una mica més de dos dits.

Encara que sigui una conjunció relativament habitual i fàcil de veure, sempre dóna peu a fer-li una foto, i aquí la teniu.

Avui, poc abans de la posta de sol, es podia veure al cel un parheli. Es tracta d’un fenomen de reflexió i refracció de la llum del sol causada pels cristalls de gel de les altes capes atmosfèriques. Aquests cristalls poden fer que la llum del sol prengui diverses formes i en diverses posicions, però sempre unes molt concretes, per exemple els halos solars, sempre estan a 22º de distància del sol.

A vegades, aquest d’halo només se’n veu una part, la que queda a la mateixa altura sobre l’horitzó on està el sol, i produeix dos reflexes a ambdós costats. Això pot fer que a vegades sembla que hi hagi tres sols, o dos, si només es veu un dels reflexes. En aquest cas es parla d’un fals sol, o en anglès també se’ls anomena sundogs (més info).

I avui justament se’n podia veure un d’aquests falsos sols, el de l’esquerre (situat a l’est d’aquest), i a més amb els colors de l’espectre visible, com si d’un troç d’arc de Sant Martí es tractés.

De moment aquest ja l’he capturat, ara a veure quan serà el proper, esperem que encara més espectacular!

Els que tenen (o hem tingut) un telescopi reflector -també anomenat newton- es poden trobar a una sorpresa una mica desagradable si el que volen és fer fotografia amb aquest tub.

Els telescopis reflectors es composen d’un mirall còncau que concentra la llum rebuda davant seu, per a desviar-la a un lateral a través d’un mirall pla inclinat 45º. Amb això aconseguim una sèrie d’avantatges molt importants, com eliminar l’aberració cromàtica que tenen els telescopis refractrors (el color blau apareix desenfocat), fer telescopis més grans surt molt més barat, i és fàcil aconseguir telescopis lluminosos i lleugers.

El que passa és que aquests telescopis estan fets per a usar-los amb un ocular, és a dir, per a observació, i quan hi posen una càmera ens adonem que ens és impossible enfocar. I perquè? Doncs perquè la càmera té el punt de captació de llum més endarrerit que l’ocular, i per tant ens hem d’acostar més, però l’enfocador té un límit i ens caldria anar “dins el telescopi” (si passés al revés no hi hauria problema, afegim un tub més llarg a l’enfocador i llestos). Això es pot solucionar rebaixant l’enfocador (si és prou gros i ens atrevim a polir-lo), desplaçant-lo (foradant de nou el tub i amb el risc que no ens quedi ben alineat) o apujant el mirall primari per acostar-lo a la càmera. Aquesta és la millor solució, la que menys riscos té i la més barata.

(més…)

Després d’uns dies d’inactivitat degut als problemes tècnics, de nou puc tornar a l’activitat fotogràfica i començar a publicar de nou. Tinc unes quantes fotos pendents que us aniré mostrant paulativament.

La imatge que us presento avui és una sortida de lluna. Gràcies a l’aplicació The Photographer’s Ephemeris, podem saber exactament per on sortirà o es pondrà tant la lluna com el sol en qualsevol lloc i dia. Així que vaig mirar quan i on sortiria la lluna plena d’agost, que queia el 24 a les 19:04h i la lluna sortia a les 19:22. De totes maneres, no va ser visible fins uns 10 minuts després, molt feblement (encara hi havia molta llum de dia).

D’entre les fotos que vaig fer, us mostro aquesta, que te diversos elements que la fan més una foto artística que astronòmica: el mar, el màstil d’un vaixell que coincidia en el camp de visió (que en principi era més molèstia) i una gavina que també, passava per allà.

Espero que us agradi