Astronomia des de l'Empordà

Aquesta galàxia no és una de les més conegudes, però si que teòricament de les  més brillants, però no fàcil de fotografiar. I a què es deu això? Doncs a que des de les nostres latituds, aquesta galàxia sempre està molt baixa al cel, i per tant li afecta la poca transparència del cel en altituds baixes. Aquesta galàxia, des del nostre païs només arriba a una altura de 22º, com un pam aproximadament, i des de l’observatori Can Duran a Palamós a més passa per on hi ha tota la contaminació lumínica tant del mateix Palamós com de Platja d’Aro.

De totes maneres, el dimarts 26 d’octubre la transparència del cel era excel·lent, i ja que disposem de tantes hores de foscor, vaig decidir intentar-ho. Sorprèn l’enorme mida de la galàxia, tneint en compte que està a 12,9 anys llum de distància, i la seva brillantor de magnitud 7,1, fàcilment visible amb exposicions de pocs segons.

27/10/2010 – Observatori Can Duran, Palamós.
Takahashi FSQ + Filtre IDAS LPS. Muntura Losmandy G11.
Autoguiat amb refractor Lunatico EZG 60 + barlow Meade 2x amb Orion Starshoot Autoguider.
Orion Starshoot Pro. 24 x 300 ” = 2h.
Maxim DL 5 Pro (captura, guiat), DeepSkyStacker (apilat), Pleiades Pixinsight STD (processat)

D’entre totes les llums que es poden veure al cel a simple vista, si descartem les estrelles, els estels fugaços, els avions i la mateixa contaminació lumínica, encara tenim una altra llum a veure: els satèl·lits artificials. Avui era un dia especial epr a veure’n un, el més gran de la història, la ISS.

Fa uns mesos us parlava dels satèl·lits artificials Iridium. Sovint, al cel de nit podem veure alguns satèl·lits artificials, que es confonen amb estrelles però que es mouen a velocitat d’avions (l’única diferència és que no tenen llums intermitents). A part dels Iridium, l’altra llum artificial fàcilment visible al cel és l’Estació Espacial Internacional (International Space Station, ISS). Aquesta enorme construcció és un centre d’investigació espacial que orbita la terra a uns 360-380 km d’altura, en el que es coneix com a òrbita terrestre baixa. Medeix 108m de llarg i 88 d’ample (una mica més curt i més ample que un camp de futbol), i pesa 415 tones de pes.  (més info: wikipedia).

Quan la ISS passa damunt d’una zona geogràfica, és fàcilment visible, ja que reflexa la llum del sol, a vegades més que la més brillant de les estrelles. Avui ha estat un d’aquests dies. Degut a la seva posició, la posició del sol i la posició dels seus panells solars, avui la ISS passava per damunt de Palamós a una magnitud de -3,6 (júpiter avui tenia magnitud -2,8, com més baixa és, més brilla), i evidentment, no m’he pogut estar de fotografiar-la. El lloc escollit, la Pineda de’n Gori, entre la platja de la Fosca i la platja de s’Alguer, ambdues a Palamós. La ISS passava entre SE i SW, per tant unes vistes al mar eren excel·lents.

He fet servir la Canon EOS 400D amb l’objectiu ull de peix Falcon 8mm a f/5.6. Han estat 4:20 minuts d’exposició, el temps que ha tardat la ISS en aparèixer per l’horitzó i esvair-se a la constel·lació del pegàs. Noti’s la contaminació lumínica, corresponent a Palamós, les barques a la pesca del calamar i la via làctea, que es pon per sagitari.

Per a poder saber quan es pot veure la ISS i altres satèl·lits artificials, només cal que visiteu el web Heavens Above (www.heavens-above.com). Entreu a la seva base de dades, seleccioneu país, entreu la població i tindreu una llarga llista per a estar al corrent dels passos de la ISS i d’altres satèl·lits com els Iridium. Ara ja no teniu excusa!

EDITAT 28/10/2010. La foto ha estat publicada al programa Espai Terra de TV3, a la secció final de fotografies. Vídeo: http://www.tv3.cat/videos/511149

Cartell setmana de la ciència

La Setmana de la ciència és una iniciativa que ja arriba a la 15a edició i que pretén acostar la ciència al públic en general. Enguany, també coincideix amb la celebració de l’Any Internacional de la Biodiversitat i de l’Any Internacional de l’Apropament de les Cultures, pel que el nombre d’activitats promet ser molt elevat.

En l’edició de 2010, les dates de les activitats comprenen del 12 al 22 de novembre, tot i que algunes de les mateixes poden ser fora d’aquestes dates. Podeu consultar-ne el calendari a la web http://www.setmanaciencia.org/.

Astronomia des de l’Empordà, com no podia ser d’altra manera també hi participa. En aquesta edició hi col·laborem amb dues activitats, una diürna i una altra nocturna. La primera serà el diumenge 14 de novembre al matí al passeig de Palamós, al monument als pescadors. Farem una observació del sol amb telescopi, per a poder-ne veure les taques i les protuberàncies amb un filtre H-alpha. Els equips estaran muntats des de les 10:ooh a les 14:00h i l’activitat serà gratuïta (enllaç a l’activitat)

La nocturna serà el divendres 19 de novembre a partir de les 21:00h a la platja de Castell de Palamós (C-31 entre Palafrugell i Palamós, sortida 328), a on plantarem telescopis i tothom podra observar de forma gratuïta. A més, els que vulguin podran portar el seu telescopi per a compartir les observacions, o en cas que no se sàpiga com funciona, ajudar a muntar-lo i apendre a observar-hi. Els objectes a observar seran la lluna, júpiter i les seves llunes i la gran nebulosa d’Orió entre restes de la pluja d’estrelles de les Leònides que encara seran visibles (enllaç a l’activitat)

Teniu més informació a la web mateixa de la setmana de la ciència i al calendari d’activitats a la dreta d’aquesta pàgina.

No us ho perdeu!

Setmana de la ciència 2010

Avui divendres 22 he rebut una molt bona notícia, la foto que us vaig presentar el dimarts 19 del mosaic solar ha estat premiada com a Foto de la setmana al programa Espai terra de TV3. Com a premi, un servidor podrà fer un viatge en helicòpter juntament amb 2 acompanyants.

Només em cal agraïr a TV3, a l’equip de l’Espai terra i a en Tomàs Molina concetament que hagin escollit la meva fotografia i em permetin gaudir d’aquesta experiència.

Crec que el filtre H-alpha està donant un molt bon rendiment!!

Has vist mai una columna solar? Quan l’aire està fred i el sol està sortint o s’està ponent, els cristalls de gel poden reflectir la llum solar i crear una inusual columna de llum.

De vegades el gel forma cristalls plans, que cauen des de capes altes en forma de nuvolositat. La resistència de l’aire fa que aquests cristalls es tornin cada cop més plans i formin ones a terra.

La llum solar es reflecteix en els cristalls que estan pròpiament alineats, creant un efecte de columna solar. La font també podt ser la lluna o altres llums artificials. A la foto de dalt es reflecteix una columna solar en una posta de Sol del passat dimarts 20 d’octubre.

Dins la categoria d’anomenats objectes de cel profund, els cúmuls és potser l’objecte visualment més atractiu i assequible. veure estrelles és més fàcil que que nebuloses o galàxies (molt més febles). Els cúmuls permeten veure milers d’estrelles, puntuals, focus de llum apilonats, i en ocasions, també ens permeten veure colors, apreciar les diferents tonalitats de color de les estrelles (impossible en els altres objectes difusos).

Entre els cúmuls, n’hi ha un que a mi m’agrada especialment. Es tracta del doble cúmul de Perseu, justament entre aquesta constel·lació i Cassiopeia. Són dos cúmuls ja visibles de forma espectacular amb prismàtics. Aquests dos cúmuls, anomenats NGC 869 i NGC 884 estan situats a uns 6.800 i 7.600 anys llum de distància respectivament, i actualment s’estan acostant a una velocitat de 22km/s. Tranquils, en cas que anesin en línia recta tardarien més de 95 milions d’anys en arribar!

19/10/2010 – Observatori Can Duran, Palamós.
Takahashi FSQ + Filtre IDAS LPS. Muntura Losmandy G11.
Autoguiat amb refractor Lunatico EZG 60 + barlow Meade 2x amb Orion Starshoot Autoguider.
Orion Starshoot Pro. 24 x 300 ” = 2 h.
Maxim DL 5 Pro (captura, guiat), DeepSkyStacker (apilat), Pleiades Pixinsight STD (processat).

Quan volem observar o fotografiar nebuloses, els astrofotògrafs solem pensar en buscar primer les més accessibles, com les que apareixen al catàleg Messier. Després d’aquestes, el més habitual és anar al catàleg NGC (New General Catalog). Altres catàlegs són el IC (Index Catalog) o el Barnard (de nebuloses fosques).

Un catàleg molt desconegut (almenys per mi) és el Cederblad. Són nebuloses difuses, algunes d’elles relativament brillants i amb una mida bastant gran. Aquesta que us presento avui és un cas. Es troba a la constel·lació de Cepheus, gairebé a la fontrera amb Cassiopeia. Ocupa una àrea àmplia, aproximadament 2 graus d’amplada, i és de magnitud 7.8, fàcilment accessible als telescopis modestos.

Es pot dir que em vaig topar amb aquesta nebulosa, estava observant per la zona i la vaig veure com de casualitat, així que vaig decidir fotografiar-la. Al cap d’una hora es va començar a tapar, i no he pogut fer més preses. Avui m’he decidit a processar-la, i ha estat difícil, ja que amb només 1 hora d’exposició no es poden obtenir detalls més a fons.

13/09/2010 – Observatori Can Duran, Palamós.
Takahashi FSQ 106N f/5. Filtre IDAS LPS. Muntura Losmandy G11.
Autoguiat amb refractor Lunatico EZG 60 + barlow Meade 2x amb Orion Starshoot Autoguider.
Orion Starshoot Pro.  6 x 600 ” = 1h.
Maxim DL 5 Pro (captura, guiat), DeepSkyStacker (apilat), Pleiades Pixinsight STD (processat)

Avui el web especialitzat SpaceWeather (http://www.spaceweather.com) ha publicat una fotografia sorprenent d’una estructura al sol. Es tracta d’una filament de material enorme, d’uns 400.000km de longitud (una mica més que la distància de la terra a la lluna), i  és l’estructura a la superfície del sol més gran dels últims anys, molt més que les típiques taques solars.

El que més m’ha sorprès ha estat el que m’he trobat jo avui. He usat el filtre H-alpha i m’he adonat que no era un, sino dos els filaments que creuen el sol. El que enunciava SpaceWeather és el que queda a la part inferior de la imatge, però un altre apareix en horitzontal a la part superior. A tot això, cal sumar-li una de les recents taques a la part inferior dreta, concretament la 1113.

(més…)

Tots els aficionats a l’astronomia sempre hem estat en lluita continua (una lluita bastant fracasada) contra l’enviament de llum artificial cap al cel. En ocasions, fins i tot hem sentit com ens titllen d’exagerats o fins i tot de maniàtics quan treiem el tema. Frases com “per quatre que aneu a mirar les estrelles…”. Doncs bé, la contaminació lumínica és un fet que ens afecta absolutament a tots, persones i no persones.

Primer de tot no confondre contaminació lumínica amb contaminació lluminosa. El segon ens parla d’algun tipus de contaminació que emet llum (com alguns materials radioactius, per exemple), mentre que el primer, el que tractem, és el malbaratament de la llum i el seu enviament al cel.

I la pregunta és: “I al cel que ilumina?”. És una bona pregunta. Doncs RES. L’aire dispersa aquesta llum que va enlaire i es veu des de totes direccions. I tota aquesta llum té un preu, costa de produir. I la següent pregunta és: “I qui ho paga?”. TOTS, amb els nostres impostos, entre d’altres. Ara ja no fa tanta gràcia. Pensem que una lluminària de tipus globus gasta el 70% de la seva energia enviant la llum al cel.

I tant es nota això? Doncs si, i si no, mireu el mapa que ens ofereixen des de AVEX (http://avex.org.free.fr). Realment el detall és excepcional.

Contaminació lumínica a Espanya

Si voleu més detall cal que aneu al seu web, feu click aquí: http://avex.org.free.fr/cartes-pl/espagne/zoom.html.

Ara, qui diu que és cosa de quatre aficionats?

El sol, la nostra estrella, és una inmensa bola d’hidrogen que emet energia sense parar. Aquesta enorme bola no és res més que una central nuclear de fusió, en la qual converteix milers de tones d’hidrogen en heli cada segon. De fet, actualment al voltant d’un 75% del sol és hidrogen.

Això fa que molta de la radiació que emet sigui justament gràcies a l’hidrogen ionitzat, i quan un gas està en aquest estat emet radiació a unes longituda d’ona molt concretes. L’hidrogen, per exemple, emet a 656,3 nanòmetres, és l’anomenat hidrogen alpha (H-alpha); l’hidrogen beta es troba als 486nm…

Un fltre H-alpha deixa passar només aquesta radiació, permetent veure clarament detalls al sol que ens seiren invisibles, com l’estructura, les protuberàncies, fulguracions…

Aquest estiu vaig poder adquirir un filtre H-alpha LuntB600, amb prefiltre per a refractors de 90mm de diàmetre i sortida de 1,25″ (de fet, això fa que no pugui enfocar amb la Canon). Un cop adaptat, vaig fer una sèrie d’imatges que no he processat fins avui. Justament, a la premsa especialitzada van aparèixer imatges similars, degut a que hi apareix una de les fulguracions més importants dels últims mesos.

Aquí us deixo la mostra, la primera imatge amb el H-alpha. És un muntatge entre dues imatges, en una es veu la superfície del sol, i en l’altra la protuberància. A més, he afegit la mida a escala de la terra. No digueu que no impressiona!!

Sobretot, no confondre els filtres H-alpha solars amb els nocturns, ja que tenen utilitats completament diferents i el seu intercanvi pot resultar fins i tot perillós.