Astronomia des de l'Empordà

2010:09:01 19:24 Quart minvant
2010:09:03 14:31 Mercuri en conjunció inferior
2010:09:07 23:14 la Lluna en conjunció amb Mercuri, 1.51 ° S de Mercuri
2010:09:08 06:02 La lluna al perigeu (357.301 km)
2010:09:08 12:31 Lluna nova
2010:09:09 19:12 la Lluna en conjunció amb Saturn, 07,19 ° S de Saturn
2010:09:11 07:17 la Lluna en conjunció amb Mart, 4,75 ° S de Mart
2010:09:11 14:55 la Lluna en conjunció amb Venus, 0,32 ° S d’Venus
2010:09:15 07:50 Quart creixent
2010:09:18 23:20 Júpiter en conjunció amb Urà, 0,81 ° S d’Urà
2010:09:19 19:27 Mercuri màxima elongació a l’oest (17,87 °)
2010:09:21 09:52 La lluna en l’apogeu (406.156 km)
2010:09:21 13:22 Júpiter en oposició
2010:09:21 19:03 Urà en oposició
2010:09:23 05:10 Equinocci de Tardor
2010:09:23 07:07 la Lluna en conjunció amb Júpiter, 6.51 ° N de Júpiter
2010:09:23 11:20 Lluna plena
2010:10:01 02:42 Saturn en conjunció
2010:10:01 05:55 Quart minvant

Extret d’Astrored.org

“Sopar amb estrelles” (http://www.soparsambestrelles.com/) és una proposta de l’Observatori Fabra de Barcelona que combina bona gastronomia, ciència i astronomia en una velada molt interessant. A més, vaig tenir la gran sort de poder anar a un d’aquests sopars convidat per RAC1 en un concurs del programa “Tot és possible”. Des d’aquí, moltes gràcies!!

Va ser el passat diumenge 22 d’agost, a les 20:30h comença l’activitat amb una benvinguda amb cava o cervesa i pas següent al mirador, amb una vista excel·lent sobre Barcelona. Taules ben equipades amb estil, bona música de fons i una ambientació excel·lent, juntament amb un immillorable tracte del personal (fins i tot se’ns van oferir a demanar-nos un taxi per a tornar a la nit). Poc després ja ens vam entaular (ens va tocar la taula 15, una mica allunyada de la bona vista, però molt bé) i comencen a portar el primer, el vi blanc no va faltar en cap moment! (us deixo els detalls de la carta) El segon encara potser millor, acompanyat amb un bon vi negre. Postres i donem pas a la xerrada científica.

(més…)

La fotografia nocturna té una sèrie de característiques que la fan especialment atractiva i alhora complicada. Es capten uns colors als que no estem acostumats, i en ésser de nit, també unes tonalitats i contrastos que no veiem a simple vista. Per altra banda, la principal complicació és l’elevada exposició que necessitem, que pot anar dels pocs segons a molts minuts.

El passat dissabte 21 d’agost em vaig dedicar a realitzar aquest tipus de fotografia. La destinació va ser Calella de Palafrugell, concretament al mirador de la Casa Rosa, entre la platja del Canadell i la platja del Portbo. En aquest punt es troba un marc commemoratiu del centenari de la Costa Brava, que va ser el meu primer objectiu. De fons, la lluna gairebé plena, i si teniu bona vista, les estrelles que formen la constel·lació de Sagitari.

(més…)

El 20 d’agost a les 18:22 UT, l’astrònom aficionat Masayuki Tachikawa de la ciutat de Kumamoto, Japó, va aconseguir gravar  un impacte aparent en Júpiter. Feu clic a la imatge per veure una pel lícula de la bola de foc:

Aquesta és la tercera vegada en només 13 mesos que els astrònoms aficionats han detectat signes d’impacte en Júpiter. Els esdeveniments anteriors es van produir el 19 juliol 2009, i 3 juny 2010. Júpiter està essent colpejat amb més freqüència que el que seria normal, el que porta a molts investigadors a fer una crida mundial per a monitoritzar júpiter les 24 hores del dia i els 7 dies de la setmana per a mesurar la freqüència d’impactes..

“Igual que el cas de 03 de juny, aquesta bola de foc no va produir cap residu visible”, assenyala John Rogers, director de l’Associació Astronòmica Britànica. “Aquí hi ha algunes imatges d’alta resolució preses 1-2 voltes abans i després de l’esdeveniment. Tal i com va comentar, no hi havia cap marca visible (ni en RGB, ni UV, ni metà), post-impacte.  Les taques marronsfosques en el Cinturó Equatorial Nord ja hi eren abans que la bola de foc “.

Font: http://spaceweather.com/

Una bona opció a obtenir enormes camps visuals sense tenir una òptica “ull de peix” és el format “panorama”. Es tracta de captar diverses imatges una mica solapades i amb software com el Autopano unir-les per aconseguir efectes com aquest:

Doncs hi ha una segona opció, a aplicar un cop fets els passos anterior. Podem transformar la foto de tot el cel centrada en l’horitzó a una altra centrada en el cel. Com? Doncs amb Photoshop.

Agafem la imatge anterior i apliquem Filtro -> Distorsionar -> Coordenadas polares -> Rectangular a polar. A continuació apliquem Imagen -> Tamaño de lienzo per a modificar la mida de la imatge i obtenim el següent:

Una molt bona manera d’obtenir tot el cel en una sola imatge i usant òptiques convencionals, molt més barat que aconseguir-ho en una sola imatge amb un objectiu de 180º circular. Ara, com sempre, a practicar!

El nom d’aquesta entrada sembla una broma. Un esquimal? Una perxa?  Doncs si, al cel hi ha varietat en extrem. Les dues imatges que  publico avui són dues pendents de processar que tenia descartades per la seva baixa qualitat, però no deixen de ser curioses.

La nebulosa de l’esquimal (eskimo nebula, NGC 2392), també coneguda com la Nebulosa de la Cara de Pallasso. Va ser descoberta per l’ astrònom William Herschel en 1787. La formació s’assembla al cap d’una persona envoltada d’una aureola. Està a més de 2.870 anys llum de distància i és visible amb un petit telescopi a la constel lació de Bessons (geminis) tot i que per a veure’n detalls cal bastant augment, com en aquesta foto del telescopi espacial Hubble.

En aquesta imatge, evidentment, la qualitat no és la de Hubble, a més tenint en compte que el telescopi no estava ben colimat, el seguiment va ser horrible i té poc augment i exposició. A repetir!

• Observatori Can Duran, Palamós – 06/02/2008
• GSO 200 f/4 + Baader MPCC Coma corrector.
• Muntura Losmandy G11
• Canon EOS 350D a 400 ISO sense filtre IR
• 7 x 2′ = 14 minuts d’exposició.
• DSRL focus, Deep Sky Stacker, Pleiades Pixinsight STD

D’altra banda, la perxa (Collinder 399) és un asterisme, és a dir, una formació d’estrelles amb una forma determinada, però més petita en aquest cas que una constel·lació. Es troba a la constel·lació de Vulpecula, a prop de Sagita (la fletxa) i és visible en cels foscos a ull nu. Amb prismàtics es veu perfectament la forma que li ha donat el nom.

Aquesta foto no té massa bona qualitat ja que la transparència del cel no era gens bona, però almenys s’aprecia aquesta forma curiosa. Imagineu la meva cara quan repassant amb prismàtics aquella zona em trobo amb un penjador! Si la voleu trobar podeu fer click aquí.

• Observatori Can Duran, Palamós – 18/10/2009.
• Takahashi FSQ + Filtre IDAS LPS. Muntura Losmandy G11. Sense autoguiat.
• Orion Starshoot Pro. 5 x 300 ” = 25min d’exposició.
• Maxim DL 5 Pro (captura, guiat), DeepSkyStacker (apilat), Photoshop CS4 (processat)

n algunes ocasions, la fotografia nocturna requereix unes exposicions realment elevades. Estem parlant de molts minuts, potser hores (de vegades, amb segons n’hi ha prou). Quan necessitem exposicions tant llargues ens podem trobar amb dos problemes:

• Alguns objectes surten cremats mentre d’altres massa foscos. En aquest cas aconseguim una imatge massa heterogènia i no aconseguim que tot es vegi bé.
• El suport (muntura o trípode) s’ha mogut o algú li ha donat un cop. Tota l’exposició queda alterada i els minuts que hem estat fins aquell moment no han servit de res.

A més cal tenir en compte que el soroll electrònic s’acumula i obtenim taques a la imatge en forma de falses bandes de colors.

Per tota aquests problemes existeix una fàcil solució: fer moltes fotos curtes i sumar-les. Amb aquest sistema, si una foto surt malament (per un cop o moviment) la podem eliminar. A més, si fa una “suma de màxims” aconseguim que no es cremi la imatge, però si es van sumant detalls febles (de passada, no acumulem el soroll).

Per a fer això hi ha un programa excel·lent i gratuït: Startrails (http://www.startrails.de/). No cal ni instal·lar-lo, només executar el programa, seleccionar el primer cop si el volem en anglès o alemany, seleccionar les imatges que volem sumar i donar-li al botó “Startrails”. En pocs segons tindrem les fotos sumades, i podem obtenir resultats com el mostrat a la part superior. Com a detall, us deixo una de les imatges individuals, on veureu que les estrelles si se sumen però les altes llums es queden igual.

Fa unes setmanes que tenia pendent de processar aquesta imatge que us presento avui. Es tracta de la Nebulosa Iris, coneguda també com NGC 7023. Aquesta nebulosa es troba a la constel·lació de Cefeu, bastant al Nord. En tenir una magnitud 7, és fàcil de trobar, però té un company especial.

Està rodejada d’una nebulosa fosca, formada bàsicament de pols, que ens tapa part de la llum d’aquesta nebulosa brillant. Justament aquest parell de nebuloses tant diferents (una mica com la cocoon) fa que el processat en sigui molt difícil, ja que per a poder apreciar detalls de la part fosca cal saturar el nucli brillant.

• Observatori Can Duran (Palamós) – 18/07/2010.
• Takahashi FSQ + Filtre IDAS LPS. Muntura Losmandy G11
• Autoguiat amb refractor Lunatico EZG 60 + barlow Meade 2x amb Orion Starshoot II
• Orion Starshoot Pro. 14 x 600 ” = 2:20h d’exposició
• Maxim DL 5 Pro (captura, guiat), DeepSkyStacker (apilat), Pleiades Pixinsight STD (processat)

L’activitat programada pel dijous 12 d’agost no podia estar més envoltada de tensió, sobretot meteorològica. Després d’un matí assolellat, vam passar a una tarda ennuvolada que va donar pas a un vespre tremendament  tempestuós. Tot feia pensar que les activitats d’observació de les perseides haurien d’aunular-se, però la fe va fer acte de presència, i entre les 23:00 i les 00:00 el cel es va destapar i no vaig evitar anar a la platja de Castell (Palamós), no sense abans avisar a alguns companys d’afició, dels que Marc Heras es va presentar uns 15 minuts després.

A l’aparcament hi havia uns 8 -10 cotxes, i d’altres que anaven arribant, i amb algun observador equipat amb tumbona ja gaudint de l’espectacle. En arribar pregunto en veu alta si se’n havia vist alguna, i algú em respon “Ja en porto 3!!“. Des d’aquí una salutació!

Ens desplacem a la platja i efectivament diversos grups de gent repartits i gaudint del cel per tota la platja, en total potser unes 30 persones comptant el degoteix. Durant tota l’estona un fort vent va fer acte de presència fent baixar la temperatura substancialment i que va fer que no muntés el telescopi. Observacionalment, el cel encara tenia algun núvol que va desaparèixen en pocs minuts, deixant una visió excel·lent de la via làctea, la brillantor de les estrelles i el cel negre encara feien més espectaculars els meteors, sobretot ràpids i fins, amb alguns bòlids amb estela cada 10-15 minuts. Per a fer-ho més poètic, sobre el mar, al fons, alguns núvols ens mostraven un espectacle de llamps durant tota la nit.

Un cop a la sorra, muntem les càmeres i a gaudir del cel. Com en d’altres ocasions, no en vam fotografiar ni una (!!!), però l’activitat va ser elevada. Durant tota la nit la tasa horària (THZ) es va establir en uns 10-20 meteors/hora, amb un pic sobre les 2:00 de 50-60 meteors/hora. Vam donar per acabada l’observació sobre les 3:00 ja que la fred ja feia bastant insuportable l’observació. Sobre les 3:30 el cel ja tornava a estar completament tapat de nou, imposibilitant de nou l’observació.

Tot i no podem mostrar-vos les nostres imatges de meteors, us recomano que us passeu per la web Space Weather al seu apartat de fotos d’estels fugaços (http://www.spaceweather.com/meteors/gallery_12aug10.htm) on observadors de tot el món van tenir més sort.

Ara sobretot recordeu, que durant tot el cap de setmana (si el temps ho permet) se’n podran veure, i finalment, abrigeu-vos!!!

Com cada any, puntual ala seva cita, les llàgrimes de Sant Llorenç, també conegudes com la pluja d’estrelles de les perseides fan acte de presència.  Aquest any, a més tenen un al·licient planetari, i és que com ja us he anat enunciant els darrers dies, a la posta de sol tenim la conjunció entre els planetes mart, saturn i venus, amb la companyia complicada de veure de mercuri. Aquests són visibles des de la posta de sol fins les 22:30h aprox.

Quan els planetes se’n van,  és quan la pluja de meteors Persèids comença. De les 22:00h hores fins a la matinada, els meteors creuen el cel de forma espectacular.

La pluja de meteors Perseides és causada per les deixalles del cometa Swift-Tuttle. Cada 133 anys el cometa genera la seva enorme cua a través del sistema solar interior i deixa rere seu un rastre de pols i grava. Quan la Terra passa a través de la runa, les partícules que ela formen colpegen l’atmosfera a 140.000 quilòmetres per hora i es desintegren a altes temperatures formant l’estel fugaç. Aquestes Perseides s’anomenen així perquè sembla que surtin de la constel·lació de Perseu. Aquesta constel·lació es pot veure en direcció nord – nord-est, sota Cassiopeia (forma com una mena de W). Com que surten de Perseu, la millor direcció per veure-les és com més lluny d’aquesta constel·lació millor, així els veiem de costat i l’estela que deixen és més llarga (i per tant, es veuen millor).

La cua de deixalles del Swift-Tuttle tan gran, que la Terra tarda setmanes en passar pel seu interior. De fet, estem en la perifèria ara, i alguns observadors ja n’han pogut veure alguns a la tarda-nit. El degoteig es pot convertir en un torrent entre les nits del 11 al 13 d’agost quan la Terra passa a través del centre del rastre de runa.

2010 és un bon any per a les Perseides perquè la Lluna no serà present des de la mitjanit fins l’alba els dies de major activitat.

(més…)