Astronomia des de l'Empordà

Sembla que Cosmos comença a tenir bona pinta!! Segueix mantenint alguns punts febles una mica massa “romàntics“, però la part divulgativa ha guanyat molt en aquest 5è capítol.

DeGrase Tyson entra en la naturalesa de la llum, com es forma, com viatja i com s’han anat descobrint les seves característiques.

Comença el viatge fa 2000 anys a la antiga Xina, amb Mo-Tse, qui va experimentar amb la cambra fosca abans que el pensament únic destruís les idees innovadores de 1000 anys de filosofia lliure… Passa 1000 anys endavant, a Bagdad on Ibn Al Haitham enviava emissaris a tot el món conegut per a recol·lectar descobriments, informació… una mena de biblioteca d’Alexandria àrab. Això si, recorda la invenció dels números que usem actualment pels àrabs, sobretot del concepte del número zero. Ibn Al Haitham a més va sentar les bases del mètode científic qüestionant-ho absolutament tot.

Tyson torna a treure una de les característiques més conegudes de la llum, la seva velocitat, res més a part dels fotons poden anar a aquesta velocitat, res pot accelerar d’aquesta manera, i a més sembla que el temps s’atura a aquesta velocitat… Però què és la llum? Aquí tornem a visitar Newton i Herschel.

A través dels ja acostumats dibuixos animats, es mostra com Newton va descobrir com la llum es descomposa en colors quan passa per un prisma. De veritat ningú va veure un arc de Sant Martí abans? Passa a Herschel (no va haver prou amb un capítol sencer dedicar a ell?), recordant que Newton es va despistar amb un experiment per anar a dinar (perdona?). L’experiment que ens mostra si que ha estat ben enfocat. Hesrchel va descobrir com alguns colors transmeten més calor que uns altres, però va veure que més enllà del vermell encara pujava més la temperatura, va descobrir els Infra Roigs (IR).

Una nova historieta d’un personatge poc conegut: Joseph Franhoufer. Després de ser salvat de l’esclavitud (una nova mostra de la grandesa humana del segle XVIII-XIX…), Tyson ens mostra com també de casualitat va posar un prisma davant un teodolit i va veure com apareixien unes línies negres. És l’espectre, que depèn de quin material emeti la llum, és a dir, mostra molt clarament com cada element ofereix unes línies diferents, inclús Tyson diu “mostra’m un espectre i et diré de què està compost” . Una mica fanfarró no?

També m’ha agradat molt com explica aquesta emissió de llum i com explica els orbitals dels àtoms. Els electrons en nivells exactes i diferents tenen energies diferents, en perdre energia (en baixar un nivell) emet llum.

A la part final del capítol en un bon exercici visual, Tyson ens descobreix altres tipus de llum a part de la visible i la ja comentada abans InfraRoja: els ultraviolats, ones de ràdio, rajos X i gamma…

Ara si que puc dir que aquest Cosmos és una eina divulgativa interessant, ben feta i amb una millor estructura. Encara manté la “nyonyeria” en les escenes animades, però un pas és important!!

El proper, capítol 6: “Deeper, Deeper, Deeper Still” (Àtoms violents)

Versió per imprimir

Mart encara ens dóna alegries! Després de l’oposició del dia 8 d’abril, el planeta vermell segueix ben visible tota la nit com una estrella de color vermell intens. Els dies de lluna plena poca cosa es pot fer a part de fotografiar planetes, i els resultats han estat bons! Aquesta imatge de mart és del passat 17 d’abril des de Palafrugell amb l’equip habitual per aquestes situacions:

• telescopi Celestron C8 203mmØ f/10
• càmera ASI 120MC
• lent de Barlow Intes Micro 2,4x
• muntura Meade LXD75

Celestron C8 + ASI 120MC

La nit realment era bona i permetia llargs vídeos de fins a 100fps, retallant la imatge a 320×240. La càmera té una resolució nativa de 1280X960. Tambñé he volgut fer un experiment, i aquí us ho mostro. Si mirem el vídeo original, una imatge sola de mart tal i com surt de la càmera és així:

Aquest vídeo el passo pel programa gratuït Registax 5.1. Aquest programa ja va per la versió 6, però trobo més fàcil i em dóna millors resultats la versió 5.1, i el resultat és aquest:

Però volia fer un pas més. He agafat el resultat de 6 vídeos amb diferents guanys (gain), diferent exposició i les he tornat a passar pel Registax, i crec que la cosa guanya! Ara a esperar que passin els dies de núvols…

Versió per imprimir

Com us deia al post Què hi ha d’interessant aquest abril?, tenim eclipsi total de lluna! Ara bé, no us emocioneu, perquè no el podrem veure…

Un eclipsi de lluna es produeix just en lluna plena, quan el sol, la terra i la lluna estan alineats. De fet passa quan l’alineament és perfecte i la ombra de la terra cau sobre el nostre satèl·lit. Això passarà el proper dia 15 d’abril, i am una totalitat que va de les 7:59 a les 11:34 hora d’aquí. La pregunta que segur que us feu és “Però no serà de dia?” Doncs sí! És a dir, que no veurem res… De fet les dades de l’eclipsi amb hora peninsular són aquestes:

• P1 – Inici penombra: 6:54
• U1 – Inici totalitat: 7:59
• M – Màxim: 9:45
• U4 – Fi totalitat: 11:34
• P4 – Fi penombra: 12:38

El sol el dia 15 surt a les 7:07, i la lluna es pon a les 7:06, pel que en teoria només es veurien els 12 primers minuts de la penombra, i amb el sol per darrera… que no!! Si ho voleu intentar heu de mirar la lluna a l’oest just abans de pondre’s.

Pel proper eclipsi visible des d’aquí haurem d’esperar al 28 de setembre de 2015!! Paciència!

Simulació amb Stellarium de com es veuria la posta de lluna el dia 15. Hem simulat que es pon pel mar, que no passarà des d’aquí, i tampoc es veu absolutament res…

Versió per imprimir

EDITAT 13/04/2014 La imatge del trànsit de la ISS per la lluna ha estat publicada a El Tiempo de La Sexta d’avui diumenge. Estic molt content per una nova aparició! Aquí teniu l’enllaç: http://www.atresplayer.com/television/noticias/lasexta-noticias/tiempo/2014/abril/dia-13-sol-lucir-hoy-fuerza_2014041300071.html

Doncs si! Ja en tenim un altre. En aquesta ocasió com us comentava al post anterior hi havia noves incògnites a desvetllar: la ISS estava il·luminada, mostrava un diàmetre de 58″ amb un pas pel disc llunar de només 0,6 segons i amb llum de dia! Resultat? Bo!!

Hem muntat dos telescopis, un Celestron C8 amb la càmera Canon EOS 60D per a gravar en vídeo, i el Skywatcher 80ED amb la càmera Canon EOS 450D. Aquesta càmera sembla que tingui la flor al cul, sempre que me la deixen tinc sort!! El lloc escollit, el polígon de Celrà, sense obstacles i ben assequible al costat de la carretera C66, i un cel cerè a més no poder.

Volia fer fotos i vídeo per por que no es veiés bé la ISS, tot i tenir magnitud -3 encara hi havia llum de dia, no sabia ni si es veuria a simple vista, almenys a assegurar el tir. Si fos ara, ho faria tot amb fotos i posat a ràfega, i sí, es veia a simple vista perfectament des de uns 10 segons abans del trànsit.

I aquí els resultats! Perquè us feu una idea de com ha anat us he preparat un GIF a temps real, a partir del vídeo de la Canon EOS 60D:

Una sola imatge d’aquest vídeo mostra la ISS moguda, el temps d’exposició de cada frame ha estat massa llarg, això em passa per gravar en automàtic!

Amb la Canon 450D i el Skywatcher 80ED he disparat imatges en ràfega, però he començat a disparar bastant abans de veure la ISS i gairebé acumulo tota la memòria, de fet la càmera ha parat de disparar 1 segons després del trànsit, sort!!

I fent un muntatge amb les 4 imatges que he pogut capturar, aquest és el resultat

Estic molt content del resultat, del rendiment dels equips i de gaudir d’una genial companyia en aquest tipus de sortides “ràpides”. Ara a esperar el proper trànsit, i sobretot, a disparar fotos!!

Versió per imprimir

Ja fa mesos que no parlem de cap trànsit de la ISS, i és que n’hi havia ben pocs i alguns eren bastant insignificants, amb mides aparents de 10-20″ o en ubicacions complicades, com enmig del Pirineu, o bastant més apartats de la nostra ubicació.

Trànsit de la ISS per davant la lluna del 29/01/2013 des de Corça.
Aquí la ISS tenia 42″ de diàmetre aparent.

Aquesta setmana però n’hi ha un de molt destacable, i us animem a  intentar capturar-lo! Es tracta d’un trànsit de l’Estació espacial Internacional per davant la lluna el proper dimecres dia 9 d’abril a les 20:28 hora d’aquí. Dues són ls peculiaritats que tindrà aquest trànsit: per una banda, la ISS estarà il·luminada pel sol (fins ara sempre els he capturat amb la ISS a les fosques), i d’altra banda la ISS tindrà unes dimensions aparents d’uns 58″ (el més gran capturat fins ara és de 42″).

I el més important de tot, des d’on es veurà? Tot i les petites variacions en les webs consultades, tenim una franja que va des de l’Escala – Viladamat – Colomers – Bordils – Girona – Salt – Santa Coloma de Farners. En negreta us he posat els llocs més propers de Palafrugell, ambdós a una mitja hora.

Àrea de visibilitat del proper trànsit de la ISS per davant la lluna. (c) http://efemeridesastronomicas.dyndns.org/

EDITAT 08/04/2014 Evidentment Astronomia des de l’Empordà no s’ho podia perdre! Ens desplaçarem fins Bordils, a l’aparcament del restaurant El racó del cargol, ben bé a la carretera C66, quan se surt del poble sentit nord, a l’esquerre Estarem a Celrà, just a la C66 a l’alçada del polígon, a on es posa el mercat dels dissabtes al matí.

Així es veurà més o menys. (c) Stellarium.

Com que el trànsit és per la lluna, no cal cap mena de protecció ni filtres, només una bona càmera i telescopi. L’avantatge d’aquest a més és que en estar la ISS il·luminada serà visible abans d’arribar a la lluna, i per tant serà fàcil de seguir. Recordeu de portar rellotges ben sincronitzats!

Us animeu?

Versió per imprimir

Aquest mes d’abril és una mica més especial gràcies no només a diferents efemèrides, sinó també perquè se celebra el Mes Internacional de l’Astronomia. No podia ser d’altra manera, i de nou es presenta un mes animat astronòmicament. Anem a repassar-ho tot.

El dia 15 d’abril tindrem un eclipsi total de lluna, però no us animeu abans d’hora! Aquest eclipsi serà entre les 7:46 i les 11:46 hora d’aquí. El problema és que la la lluna es pon a les 7:06, i el sol surt a les 7:07 És a dir, que no veurem res de res! Si mirem bé les matemàtiques i ens quedem amb la teoria, entre les 7:07 i les 7:46 hauriem de veure la penombra, però ja de per si costa de veure, i amb el sol havent sortit a les 7:06… no cal que us hi esforceu! Voleu veure’l? Haureu de viatjar a Amèrica…

Àrea de visibilitat de l’eclipsi. Viquipèdia (c)

Si l’eclipsi ens ha deixat un mal gust de boca, tenim una altra efemèride a recordar: el dia 8 d’abril és la oposició del planeta Mart. Com us deia al post Astrofotografia: Mart torna a estar aquí, Mart estarà perfectament alineat amb el nostre planeta i el sol el dia 8, estant de fet a una distància d’uns 55 milions de km, arribarà a tenir un diàmetre aparent de 25″ i una brillantor de magnitud -3. Mart és el planeta més similar a la terra dels que coneixem, però té un diàmetre de la meitat que el nostre planeta, pel que sempre es veu molt petit. Júpiter, per exemple, arriba fàcilment als 40″. Aprofiteu aquests dies per a intentar donar-hi un cop d’ull a través d’algun telescopi, com més potent millor. I no us fieu de les observacions en 3D o a través d’una pantalla, res com observar a ull nu per a gaudir dels planetes! Per problemes d’agenda Astronomia des de l’Empordà no ha organitzat cap observació pública, però estigueu atents, properament novetats!

Posició de Mart, Saturn i la Lluna la nit del 15 al 16 d’abril

Atenció a la llista d’efemèrides resumida, us he marcat les oposicions més interessants, podeu intentar fer-ne fotografies!

• 2 Urà està en conjunció amb el Sol a les 7:00
• 4 La lluna és de 2 graus al nord de l’estrella de primera magnitud Aldebaran ( Alpha Tauri ) a les 7:00
• 6 Júpiter és de 5 graus al nord de la Lluna a les 23:00
• 7 El Lunar X ( també conegut com el Werner o Purbach Creu ) , un efecte d’il · luminació en forma de X que implica diversos vores i crestes entre els cràters La Caille , Blanchinus i Purbach , es preveu que començarà a les 08:28 ; Lluna Plena es produeix a les 08:31
• 8 La Lluna està en apogeu, 29’32 ” a una distància de 404.500 quilòmetres ( 251.344 milles ) , a les 15:00 ; Mart està en oposició a les 21:00
• 12 Venus és de 0,7 graus al nord de Neptú a les 8:00
• 13 L’asteroide Vesta 4 ( magnitud 5,8 ) està en oposició a les 12:00
• 14 Mart està en la seva màxima aproximació ( 92,4 milions d’ quilòmetres o 57.400.000 milles de distància ) a les 13:00 ; Mart és 3 graus al nord de la Lluna a les 18:00
• 15 La Lluna és de 1,7 graus al nord de l’estrella Spica de primera magnitud ( Alpha Virginis ) a les 4:00 ; asteroides Ceres 1 ( magnitud 7,0 ) està en oposició a les 6:00 ; Lluna plena , coneguda com l’ou o Herba Lluna , es produeix a les 07:42 ; un eclipsi total de Lluna visible des de l’hemisferi occidental arriba al seu màxim a les 07:45
• 17 Saturn és de 0,4 graus al nord de la Lluna , amb una ocultació que ocorren en el sud d’Amèrica del Sud i la Polinèsia Francesa, a les 7:00
• 22 Quart Creixent es produeix a les 07:52 ; el pic de la pluja de meteors de les Lírides ( 20 hores ) es produeix a les 17:00
• 23 La Creu Curtiss , un efecte d’il · luminació en forma de X situat entre els cràters Parry i Gambart , es preveu que començarà a les 10:01 ; la Lluna està en el seu perigeu ,  32’19 ” a una distància de 369.765 quilòmetres ( 229.762 milles ) , a les 20:00
• 24 Neptú és de 5 graus al sud de la Lluna a les 22:00
• 26 Mercuri està en conjunció superior a les 3:00
• 27 Urà és de 2 graus al sud de la Lluna a les 11:00
• 29 Un anul·lar no central estrany eclipsi solar comença a l’est de l’Antàrtida a les 05:57 ; Lluna Nova ( llunació 1130 ) es produeix a les 06:14

Versió per imprimir

Potser de les crítiques que porto fent d’aquesta sèrie aquesta és la que em costa més, i és que amb aquest títol… què voleu que us digui!

En aquesta ocasió Neil deGrase Tyson es basa en la relació de William Herschel, un dels astrònoms més importants de la història, amb el seu fill, John, caracteritzat en una animació dels dos pasejant per la platja i parlant del cel i les estrelles, molt poètic i romàntic tot, tant irreal… Herschel es basa en l’observació de les estrelles per recordar que potser alguns dels astres que veiem ja no hi són, ja que la llum en va sortir fa molt temps, i ho enllaça amb la velocitat de la llum, molt elevada, però finita. Justament aquest episodi es destaca per a barrejar llenguatge extremadament pla i entenedor amb expressions de conceptes avançats, que sincerament no m’agrada gens. En aquest viatge de la llum Tyson arriba fins els límits de l’univers observable, en un bon exercici per entendre perquè l’univers que veiem no pot tenir només 6.000 anys, com diuen els creacionistes, per exemple, sense esmentar-los directament.

Rèplica del telescopi de Herschel del Real Observatorio de Madrid. No se l’esmena ni una vegada en aquest capítol

Tyson segueix amb el seu repàs històric de com Newton, Maxwell o Michel van anar fent descobriments sobre la gravetat i les ones electroomagnètiques i en aquesta ocasió (oh sorpresa!) sense animacions, amb personatges de carn i ossos. Aquí arriba la picada d’ullet al Cosmos original. Tyson es desplaça fins el nord d’Itàlia, lloc on Einstein de jove va anar a viure i on va tenir les pinzellades d’inspiració que li van fer arribar a la teoria de la Relativitat. En Cosmos original, Sagan simulava que la velocitat de la llum fos 40km/h per experimentar que passaria en viatjar a velocitats properes a aquesta. Jo ja pensava que Tyson faria el mateix (se’l veu amb una bicicleta com Sagan feia…), però per contra apareix una motera enfundada en cuir amb efectes de StarWars i a més treient-se el casc a mig viatge (era un anunci de perfum?). Això si, repetir que el límit és la velocitat i que res pot superar-ho ni tan sols igualar-ho ho va repetir com 300.000 vegades!

El següent pas és una introducció a la matèria fosca, ben encertada pel meu gust, on Herschel torna a explicar al seu fill que no tot el que hi és es pot veure, ni veiem tot el que hi ha. Gràcies al moviment d’estrelles binàries va poder descobrir matèria fosca, forats negres, i comença a detallar aquests, com el primer descobert, Cygnus X-1. Tyson també fa una picada d’ullet al Cosmos original amb una recreació de què passaria als carrers de Nova York (ciutat natal de Tyson) si la gravetat fos inferior, prop de 0G, o molt inferior, de desenes o milers de G.

En aquest punt Tyson agafa la nau de la imaginació i decideix viatjar cap a un forat negre… i aquí arriba (i perdoneu l’expressió) l’anada de olla del dia.

Sagan recordava fa anys que no podem veure què hi ha en un forat negre, pel que no sabem què hi passa, però com que la gravetat deforma l’espai-temps, podria ser (repeteixo, podria ser) que en entrar a un ens desplacéssim a un altre lloc de l’espai i a un altre moment del temps. Tyson gairebé ho dona per fet, i  no només viatja a través de forats negres, sinó que a més postula en què cada forat negre podria contenir dins seu tot un univers nou. Ho trobo una mica agoserat la veritat!

De nou Herschel apareix en escena per acomiadar de forma molt paternal l’episodi, com Tyson, qui recorda quan Sagan el va acompanyar fins l’estació de bus el dia que es van conèixer. Un capítol de nou que en ocasions em deixa fred, d’altres m’indigna, i ja no sé si estic mirant un documental de ciència, de pseudociència o una película de dibuixos animats de Disney.

La propera setmana el 5è capítol: “Hiding in the Light” (Ocultant la llum). Quines noves sorpreses ens depara Cosmos?

Versió per imprimir

Mart ha tornat. Cada 2 anys i dos mesos exactament, el nostre planeta i el conegut com a planeta vermell s’alineen perfectament, és el moment en què diem que està en oposició. Hom diria, i què? Doncs quan un planeta exterior, més llunyà del sol que el nostre està en oposició, és el moment en què està a menor distància, i per tant, el millor moment per a veure’l. La propera oposició de mart és el 8 d’abril, i per tant els propers dies, les properes setmanes seran els millors per a observar-lo. Aquí podeu veure les oposicions de mart fins el 2016. Les distàncies estan en milions de milles (cal multiplicar per 1,6 aprox.)

Foto: http://cosmicriver.wordpress.com/2010/01/27/mars-at-opposition/

Les properes nits ja podeu veure mart a simple vista si mireu cap a l’est a primeres hores de la nit. És molt fàcil de reconèixer, el veureu com una estrella brillant amb un color vermell intens, i està al costat d’Spica, l’estrella més brillant de la constel·lació de la verge (Virgo).

I com es veu a través del telescopi? Doncs esteu de sort! El passat dijous dia 27 de març la nit era molt bona i vaig aprofitar per a fer algunes fotos usant el telescopi Celestron C8 i la càmera ASI 120MC, un equip a l’abast dels aficionats i que dona resultats comparables a equips molt més cars que he vist per la xarxa. I estic molt content del resultat!

És el resultat d’un vídeo de 500 imatges, processat amb Registax 5.1 i amb últims retocs amb Photoshop CS6. En aquesta imatge mart tenia un diàmetre aparent de 14,5″, i arribarà als 15″ per l’oposició.

Estigueu atents, el proper mes farem alguna sortida d’observació aprofitant la setmana santa, i hi esteu convidats! Seguirem informant.

Versió per imprimir

Ja tenim estrenada la tercera entrega del remake de Cosmos, i ara si que podem dir que tenim una idea més fidedigna de com és aquesta sèrie, i sincerament, no està a l’alçada.

En aquesta ocasió se’ns ofereix una nova batalla. Si al primer capítol aquesta era entre Giordano Bruno i la Santa Inquisició, en aquest capítol ens basem en el “pique” entre Edmund Halley i Isaac Newton contra Robert Hooke (el que va trobar la llei del moviment de les molles, la famosa Llei de Hooke).

El capítol comença oferint-nos a la humanitat com un nadó sol davant l’univers, amb la missió d’intentar entendre’l gràcies a la capacitat de crear models, com els calendaris. Sincerament he trobat a faltar exemples històrics, cosa que sempre feia Sagan. El model però queda trontollant quan passa un cometa. Senyal divina, però bona o dolenta?

S’intenta lligar aquesta idea amb la revolució científica dels segles XVII – XVIII, quan Isaac Newton va publicar la seva obra més famosa Philosophiae Naturalis Principia Mathematica, o el Principia a seques, com deia Neil deGrase Tyson. Més de la meitat del capítol parlant de la vida de Newton, em va fer pensar molt en el capítol de la sèrie original anomenat “L’harmonia dels móns“, on s’explicava la vida però sobretot la obra de Johannes Kepler.

El “pique” que us deia abans comença amb la supèrbia de Hooke, qui diu que pot explicar la mecànica del moviment dels planetes, però que “no li ve de gust” (no fa servir aquestes paraules, però fa donar la sensació que Hooke es volia marcar un farol i anar de xulo) i que acusa de plagi a Newton. Aquí Halley intervé per animar a Newton a seguir la seva obra i publicar el Principia, on aconsegueix explicar la Llei de la Gravitació Universal. I aquí hi ha la meva queixa principal. Ni una sola referència a aquesta llei, ni al seu enunciat, ni una explicació, res de res. Això si, que Halley va cremar un retrat de Hooke en senyal de protesta si que ho mostren, amb els dibuixos animats que ens té acostumada aquesta sèrie…

Sembla mentida que es parli de Halley i encara no hagi parlat del cometa. Curiosament, deGrase Tyson especifica que “se’l coneix pel cometa, i curiosament no el va descobrir ell“. I ja està. I es queden tant amples! Al cap de gairebé mitja hora si que parlen que Halley va preveure que el cometa aniria tornant cada 76 anys, en un final de capítol que pretén ser emotiu. Això si, la contribució de Halley va servir per a determinar amb bastanta exactitud la distància de la terra al sol, gràcies a l’observació del trànsit de Venus pel sol de l’any 1769, amb Halley ja mort.

En aquest moment ja esperava la frase de la veu de Sagan, un extracte del cosmos original, com els dos primers capítols, i res, ni una sola esmena.

De nou confirmo el que no m’agrada gens d’aquesta sèrie, la selecció musical. De fet no és selecció, és música de Alan Silvestri, i sincerament em deixa més que fred. La intro del programa també no provoca cap reacció. Nefast per una sèrie amb aquest nom.

Quarta entrega la setmana vinent “A Sky Full of Ghosts” (Un cel ple de fantasmes) ¿?

Versió per imprimir

El 17 de març s’ha estrenat el segon capítol de l’esperat remake de Cosmos. Un nou capítol per a ja entrar en tema després de la introducció que va suposar el primer capítol i que va deixar un grapar de sensacions contraposades.

El títol d’aquesta segona entrega és “Evolució mol·lècula a mol·lècula“, en la versió original “Some of the Things That Molecules Do” (personalment m’agrada més). En aquest cas  deGrasse Tyson ens convida a repassar el concepte de vida, partint de la història de la vida a la terra i de l’anàlisi de l’ADN.  Comença al voltant d’una foguera, i d’una manera molt poètica explica com a través de la selecció artificial els llops es van convertir en gossos domèstics. S’ha de dir que és una escena copiada expressament de Cosmos original (Sagan al costat d’una foguera enmig del camp repassa les constel·lacions) amb un toc teatral de deGrasse, una mica flipat  sobreactuant una mica pel meu gust. Aquesta evolució apareix com al capítol 1 amb dibuixos animats d’escenes prehistòriques, que pel meu gust li treu certa credibilitat.

El següent pas és el repàs històric de la vida a la terra. Em fa gràcia com intenten deixar l’espectador amb l’intriga. Comença parlant de les 5 grans extincions de la història del nostre planeta, des d’una mena de temple Museu de les extincions. Com una model passant per passadissos enunciant un perfum, deGrasse explica detalladament l’extinció del Pèrmic. I prou. I jo que pensava que ens les explicaria totes… Fins i tot parla d’una que no té no i que ja ens en parlarà més endavant (¿?)

Què necessita la vida? En un viatge amb la Nau de la imaginació deGrasse es desplaça fins Tità, la lluna més gran de Saturn. Allà hi tenim pluges, oceans, mars i rius, però de metà i età, hidrocarburs. L’aigua és present en forma de roca, a temperatures de centenes de graus sota zero. Hi podria haver vida aquí? S’especula que si, com Sagan va fer en un possible ecosistema de Júpiter, però en aquest cas només podem intuir una “ombra”. Ens deixa sense resposta.

Tot evoluciona. I sempre ha evolucionat. DeGrasse aprofita un procés tant enigmàtic com l’aparició dels ulls al llarg de l’evolució per explicar aquest fenomen. Pel meu gust aquesta escena si està ben aconseguida. Ho enllaça amb l’origen de les mutacions, arribant fins l’interior d’una cèl·lula, del seu nucli, fins a trobar l’ADN. Els símils amb la sèrie original són nombrosos i fidels, massa i tot. Si heu vist Cosmos original recordareu l’escena de Sagan explicant el parentesc que tenim els humans amb els arbres. Doncs si, la repeteix igual. El capítol acaba amb el resum de tota l’evolució de la vida a la terra fins els humans en  40 segons. Sí, una escena del Cosmos original per acabar l’episodi.

A mi personalment em va deixar fred aquest segon capítol. Va ser un “ja està?” acompanyat d’una idea de “estan copiant el primer massa deliberadament no?”

Avui de nou hi pensava: què li passa a aquest Cosmos? Perquè no enganxa? És aviat per dir-ho, però hi ha alguns factors que de moment em preocupen:

• Massa còpies al Cosmos original? Fins i tot copien frases exactes!
• Massa infantil? Realment les explicacions són planes, però cal tant?
• Massa efectes especials?
• I sobretot, i aquest em mosqueja bastant. Què ha passat amb l’excel·lent selecció musical del primer Cosmos?

Haurem d’esperar a la tercera entrega, la setmana vinent “When Knowledge Conquered Fear” (Quan el coneixement va vèncer la por).

Versió per imprimir