Per fi ha tornat la sèrie televisiva de ciència més exitosa de la història. Cosmos, A spacetime odyssey, el remake de la sèrie creada per Carl Sagan el 1980 es va estrenar el dilluns 10 de març a nivell mundial al canal National Geografic entre d’altres.

A molts de la meva generació, més grans i inclús més joves ens feia molta gràcia, i també cal dir-ho emoció, tornar a veure aquest nom a les pantalles. Cosmos va servir d’inspiració a moltes, moltíssimes persones d’arreu del món, arribant a convertir-se en una mena de religió, una sèrie de culte, i un motiu d’admiració. En el meu cas, per exemple, em va arribar a fer coses com col·leccionar tots els llibres en castellà de Carl Sagan, essent tots autèntiques obres mestres. Vaig veure aquesta sèrie per primera vegada amb només 5 anys de casualitat a La2, però ja em va marcar una mica les intencions. Un altre cop de casualitat (i gràcies a que em vaig saltar un dia d’entrenament d’atletisme perquè plovia una mica…) als 13 anys, vaig tornar a trobar aquesta sèrie, aquest cop en català pel Canal 33. Ja no em vaig perdre cap altre capítol! I és que Cosmos va ser el que em va fer agafar afició pel món de l’astronomia i, en general, la ciència.

Aquest dilluns diversos sentiments es van trobar, i moltes preguntes van venir al cap: Com serà la sèrie? Estarà a l’alçada? Com ho farà Neil deGrasse Tyson en el paper de Sagan? Marcarà una època? El trailer de la sèrie prometia… i amb les primeres frases de la veu original de Sagan!!

Ens vam trobar a casa meva els companys Manel Contreras i Marc Heras, tots tres estàvem marcats per Cosmos i no ho podíem deixar escapar.

Puntual, a les 23:00 (i després d’un documental d’asteroides que què vols que et digui…) va donar inici l’esperada estrena. Molt similar a la Cosmos original, aquest primer capítol va ser una presentació, un resum de les intencions i una mostra del desplegament tècnic digne del que s’espera. La presentació de la nau de la imaginació, la forma en que Sagan es movia per les estrelles i pels segles, igual que Tyson va ser presentada amb un disseny més modern, genial!

Aquestes presentacions van donar peu a l’inici del viatge. Començant pel nostre veïnat més proper, la lluna, el sol, i els planetes interiors Mercuri i Venus, van donar pas a un cinturó d’asteroides extremadament poblat i dens (espero que el dia que hi dediquin més temps siguin més rigorosos….) arribant als planetes exteriors fent un ràpid repàs a la taca vermella de Júpiter, als anells de Saturn, Urà, Neptú i fent un salt al núvol d’Oort, l’origen dels cometes.

Aquest concepte de l’enormitat de l’espai va donar pas a la vida d’un “trencador” de l’època prèvia als descobriments: Giordano Bruno. Va ser el primer en fer-se a la idea, a través de la lectura de llibre prohibits per l’església de la infinitat de l’univers. Evidentment, per la època, no va acabar gaire bé… I com a novetat, la recreació aquesta vegada amb dibuixos animats al més pur estil anime o manga (mai ho he sabut diferenciar!!).

El següent pas va ser el viatge pel temps. Una còpia (no m’agrada fer servir aquesta paraula) del calendari còsmic de Sagan, els 13.800 milions d’anys de la història de l’univers condensats en un sol any, amb els humans ocupant només els últims segons del 31 de desembre, emocionant i impressionant!

El fi del primer capítol va estar carregat de càrrega personal de Tyson, en recordar el cop que va conèixer personalment a Sagan, amb dedicatòria a un llibre inclosa (enveja que vam tenir tots!!), animant-nos a seguir-lo pel viatge que ens espera.

Les previsions van ser bastant encertades, Cosmos serà una gran sèrie, molt ben documentada, molt ben feta gràficament, amb un presentador excel·lent, tot a l’alçada que s’espera, però, com serà el següent capítol?

També igual que la sèrie original, Cosmos consta de 13 capítols, el proper dilluns a les 23:30, el següent. Ja hi ha ganes!