Potser de les crítiques que porto fent d’aquesta sèrie aquesta és la que em costa més, i és que amb aquest títol… què voleu que us digui!

En aquesta ocasió Neil deGrase Tyson es basa en la relació de William Herschel, un dels astrònoms més importants de la història, amb el seu fill, John, caracteritzat en una animació dels dos pasejant per la platja i parlant del cel i les estrelles, molt poètic i romàntic tot, tant irreal… Herschel es basa en l’observació de les estrelles per recordar que potser alguns dels astres que veiem ja no hi són, ja que la llum en va sortir fa molt temps, i ho enllaça amb la velocitat de la llum, molt elevada, però finita. Justament aquest episodi es destaca per a barrejar llenguatge extremadament pla i entenedor amb expressions de conceptes avançats, que sincerament no m’agrada gens. En aquest viatge de la llum Tyson arriba fins els límits de l’univers observable, en un bon exercici per entendre perquè l’univers que veiem no pot tenir només 6.000 anys, com diuen els creacionistes, per exemple, sense esmentar-los directament.

IMG_20140302_125630

Rèplica del telescopi de Herschel del Real Observatorio de Madrid. No se l’esmena ni una vegada en aquest capítol

Tyson segueix amb el seu repàs històric de com Newton, Maxwell o Michel van anar fent descobriments sobre la gravetat i les ones electroomagnètiques i en aquesta ocasió (oh sorpresa!) sense animacions, amb personatges de carn i ossos. Aquí arriba la picada d’ullet al Cosmos original. Tyson es desplaça fins el nord d’Itàlia, lloc on Einstein de jove va anar a viure i on va tenir les pinzellades d’inspiració que li van fer arribar a la teoria de la Relativitat. En Cosmos original, Sagan simulava que la velocitat de la llum fos 40km/h per experimentar que passaria en viatjar a velocitats properes a aquesta. Jo ja pensava que Tyson faria el mateix (se’l veu amb una bicicleta com Sagan feia…), però per contra apareix una motera enfundada en cuir amb efectes de StarWars i a més treient-se el casc a mig viatge (era un anunci de perfum?). Això si, repetir que el límit és la velocitat i que res pot superar-ho ni tan sols igualar-ho ho va repetir com 300.000 vegades!

El següent pas és una introducció a la matèria fosca, ben encertada pel meu gust, on Herschel torna a explicar al seu fill que no tot el que hi és es pot veure, ni veiem tot el que hi ha. Gràcies al moviment d’estrelles binàries va poder descobrir matèria fosca, forats negres, i comença a detallar aquests, com el primer descobert, Cygnus X-1. Tyson també fa una picada d’ullet al Cosmos original amb una recreació de què passaria als carrers de Nova York (ciutat natal de Tyson) si la gravetat fos inferior, prop de 0G, o molt inferior, de desenes o milers de G.

En aquest punt Tyson agafa la nau de la imaginació i decideix viatjar cap a un forat negre… i aquí arriba (i perdoneu l’expressió) l’anada de olla del dia.

Sagan recordava fa anys que no podem veure què hi ha en un forat negre, pel que no sabem què hi passa, però com que la gravetat deforma l’espai-temps, podria ser (repeteixo, podria ser) que en entrar a un ens desplacéssim a un altre lloc de l’espai i a un altre moment del temps. Tyson gairebé ho dona per fet, i  no només viatja a través de forats negres, sinó que a més postula en què cada forat negre podria contenir dins seu tot un univers nou. Ho trobo una mica agoserat la veritat!

De nou Herschel apareix en escena per acomiadar de forma molt paternal l’episodi, com Tyson, qui recorda quan Sagan el va acompanyar fins l’estació de bus el dia que es van conèixer. Un capítol de nou que en ocasions em deixa fred, d’altres m’indigna, i ja no sé si estic mirant un documental de ciència, de pseudociència o una película de dibuixos animats de Disney.

La propera setmana el 5è capítol: “Hiding in the Light” (Ocultant la llum). Quines noves sorpreses ens depara Cosmos?