Estrella gegant bat tots els rècords
Una estrella amb una massa 320 vegades superior al nostre Sol quan va néixer, ha estat descoberta en el profund camp de la nebulosa de la Taràntula a la Gran Núvol de Magallanes, contrarestant les teories de com poden ser les estrelles més monstruoses.
Un grup d’astrònoms liderat pel professor de l’universitat de Sheffield Paul Crowther va fer servir el telescopi Very Large Observatory de l’Observatori Europeu Astral a Xile, a més de dades d’arxiu del Telescopi Espacial Hubble, per a mesurar les estrelles més grans en dos cúmuls d’estrelles joves: una dins de la regió de formació estel·lar NGC 3603 que és de 22.000 anys llum de distància al cel de l’hemisferi sud, i RMC 136a a la Nebulosa de la Taràntula, que es troba a 165.000 anys llum de distància i també en l’hemisferi sud. Per exemple, els components d’un sistema estelar doble a NGC 3603, col.lectivament denominades A1, s’han mesurat que tenen 120 i 92 masses solars respectivament (que havien estat prèviament mesurat en 114 i 84 masses solars pels astrònoms de la Universitat de Montreal el 2007). Aquests dos gegants orbiten entre si cada 3,77 dies, i d’acord amb els models que descriuen l’evolució d’estrelles massives estan perdent massa a un ritme ràpid, ja que va néixer amb masses de 148 i 106 vegades la massa del sol. Però això és res comparat amb una estrella a RMC 136a , designada R 136a1, que té una massa de 265 masses solars i hauria tingut més de 320 masses solars quan va néixer, fa un milió d’anys més o menys.
La raó de que les estrelles massives perden massa és perquè són inherentment inestables. D’una banda, la seva enorme massa està constantment tractant de fer que l’estrella es col· lapsi. D’altra banda aquestes estrelles produeixen tanta energia que la seva radiació està intentant esparrecar l’estrella. La majoria de les estrelles són generalment capaçes de trobar un equilibri, però les més massives i lluminoses estan al límit. Per sobre d’una lluminositat donada s’anomena el límit d’Eddington, l’emissió de radiació és tan gran que tendeix a esparrecar capes de l’estrella. S’havia pensat que el límit d’Eddington s’assoleix amb estrelles al voltant de 150 masses solars, però aquestes noves observacions aporten estrelles amb més del doble de la massa potencial.
“A causa de la seva proximitat amb el límit d’Eddington perden massa a una alta taxa”, diu Crowther. Explica que, en néixer, una estrella de 150 masses solars és a un 40 per cent del camí per al límit d’Eddington, mentre que una estrella de 300 masses solars té una lluminositat que és de 55 per cent per sobre.
Aquestes estrelles gegants tenen temperatures de la superfície de més de 40.000 graus Celsius i són milions de vegades més brillant que el nostre sol. En un diagrama de Hertzsprung-Russell on es representa la lluminositat estel.lar enfront de la temperatura (o color), les estrelles massives que es troben a la part superior esquerra extrema, a la punta de la seqüència principal d’estrelles de fusió d’hidrogen – i amb una lluminositat excepcional. R136a1 ara ha arribat a la talla de Eta Carinae i l’estrella Pistol com l’estrella més massiva i lluminosa que existèixen. Si es col·loqués en el nostre sistema solar, brillaria tant més que el sol com el sol brilla més que la lluna, i produeix 50 vegades més energia que totes les joves estrelles de la Nebulosa d’Orió en el seu conjunt. De fet, les quatre estrelles de RCM 136a que van néixer amb masses superiors a 150 masses solars produeixen la meitat de la potència de radiació del seu grup, que conté 100.000 estrelles en total.
Aquestes estrelles monstruoses només es formen en les més denses i violentes regions, i potser, especula Crowther són el producte de la fusió de diverses protoestrelles. No obstant això, ell confia que R136a1 està en el límit superior en la mira que pot arribar a ser estrelles. “A causa de la raresa d’aquests monstres, crec que és poc probable que aquest nou récord es trenqui a curt termini”, admet Crowther. El treball del seu equip es pot trobar a l’últim número de Monthly Notices of the Royal Astronomical Society.
Versió per imprimir