En aquesta nova entrega Neil deGrasse Tyson ens fa un repàs de l’evolució del nostre planeta, de com ha anat canviant al llarg dels milions d’anys i com aquesta evolució ha causat algunes de les extincions més importants de la història.

Aquest capítol comença molt ràpid, no te n’adones i t’ha caigut un munt d’informació en pocs minuts, pel que el tema dades i sobretot dates queda molt difuminat, a més va contínuament endavant i endarrera…

El que si s’entén de seguida és que Tyson es fixa a través del Calendari Còsmic en la gran quantitat d’oxigen que hi havia fa uns 300 milions d’anys, causat per la presència d’arbres (gràcies a l’aparició de la lignina, el que fa dura la fusta), i a la absència de depredadors que s’alimentin justament d’aquestes plantes. Tyson viatja de nou fins a Nova Escòcia (pel meu gust, durant gairebé tota la sèrie fa massa referències només a Amèrica del nord, com si no hi haguessin penya segats enlloc més…) i enllaça amb el Museu de les Extincions, que ja va fer servir en capítols anteriors i que ens va deixar amb la intriga del “passadís de la 6a extinció, encara sense nom”.

Posa d’exemple la gran extinció de la època carbonífera de fa 300 milions d’anys, on aquests grans restes de fusta combinades amb erupcions massives a Sibèria van fer que s’omplís el cel de centres, bloqués la llum del sol, fes baixar la temperatura, que va provocar un augment posterior, acaba amb els peixos, bacteris que alliberen metà tòxic… en fi, un desastre! (així ho pinta).

De moment ja tenim les erupcions volcàniques, però Tyson no es queda aquí i enllaça la deriva dels continents. Quin canvi no? Hom es queda sorprès amb aquesta reacció,però tot cobra sentit més endavant!

En aquest punt es presenta el concepte de Pangea, el supercontinent inicial a través de Alfred Wegener, i el concepte de la deriva dels continents gràcies a Marie Tharp qui va descobrir la dorsal atlàntica amb animacions molt ben treballades. El que al principi semblava un recurs cutre ara comença a donar bons fruits. Amb aquestes animacions s’entén quelcom que costa d’imaginar, com els continents es mouen gràcies a la calor interna del nostre planeta. Aprofitant la nau de la imaginació, Tyson viatge fins al fons de la fosa de les Marianes, el punt més profund del fons oceànic on fins i tot allà troba… VIDA!

Tornem a les extincions. La següent però està causada per un efecte extern: un meteorit. Efectivament parlem de l’extinció massiva de dinosaures del cretàsic (trobo a faltar una cronologia més clara).  Aquesta extinció ens explica Tyson va donar una oportunitat a un petit mamífer que no era rival pels grans rèptils. Gràcies a la via lliure, aquest animaló pot evolucionar fins a esdevenir primats, podent construir eines i convertir-se en nosaltres! Ben lligat Tyson!

Però seguim amb els afers externs. Aquest punt Tyson no s’explica molt bé i sincerament no ho he acabat d’entendre. És un punt feble d’aquesta sèrie, enllaça moments de lucidesa i el que es coneix com a nivell zero amb d’altres que hom es queda perdut en la immensitat del cosmos. Però seguim.

Gràcies a una alineació amb Venus i Júpiter, els dos cossos del sistema solar que més efecte gravitatori ens ofereix a part del sol i la lluna, l’eix de la terra va sofrir una petita variació que va esdevenir en una nova edat de gel, permetent migracions entre continents, terres desèrtiques passessin a ser fèrtils i a afavorir l’evolució social de la nostra espècie.

Com no podia ser d’altra forma, Tyson emula Sagan amb la seva preocupació pel medi ambient, recordant l’emissió de CO2 massiu a l’atmosfera i com aquesta pot modificar el medi ambient. Inclou aquí la famosa animació de l’evolució del primer Cosmos (40 milions d’anys d’evolució en 40 segons). Sembla que acaba aquí, i hagués sigut un bon final per aquest episodi, però no.

Tyyson torna al museu de les extincions, recordant aquell passadís sense nom, i ens recorda que aquesta vegada potser la propera extinció la provocarem nosaltres…

En resum, un bon episodi, obtenint bons resultats de les animacions, ja sia els dibuixos animats on veiem els científics, o els moviments de la terra, els continents, i els viatges dins i fora del nostre planeta. A més, el toc cap a Sagan altre cop no em sembla molest, sinó al contrari.

Al  final ens agradarà i tot!

Avui a les 23:30 a National Geographic Channel elcapítol número 10: El nen elèctric. El nom promet…