El penúltim capítol del remake de Cosmos se centra en l’escalfament global, i en resum podria dir que se centra més en la moral i en “la por” que no pas en astronomia purament dit, com ens té acostumat…

Aquest 12è episodi comença en un primitiu Venus. al princi semblant a la terra, pero es va descontrolar. Gràcies a la nau de la imaginació, Tyson creua els núvols de l’atmosfera actual del planeta veï. ens mostra les seves condicions realment dures, però no en fa molta pinta amb els efectes especials actuals. Al cosmos original feia realment por entrar-hi! I de cop i volta ens resumeix la raó principal d’aquestes condicions que feien que la nau rusa Venera només durés dues hores abans de quedar fregida: l’efecte hivernacle. I què causa aquest efecte? Presència de grans quantitats de carboni atmosfèric.

A la terra també hi ha carboni en forma de mineral, pels vegetals o absorbit per criatures marines microscòpiques que al caps dels anys s’ha convertit en pedra calcària; massa carboni en forma de CO2 convertiria el nostre planeta en un desert; massa poc en un planeta gelat. Venus no té mars (doncs així perquè posen tantes imatges d’oceans??) venus sense oceans (doncs perquè poses imatges de mars!!).

Donem pas al repàs històric. Amb els dibuixos animats típics, Tyson ens parla del 190s quan es descobreix els cicles de respiració de la terra. Aquí introdueix nous gràfics, animacions que realment estan molt bé! I gràcies a aquests gràfics (que potser molt científics no són, sense escala, sense unitats…) es veu un augment brutal del CO2 de cop. Com se sap? Analitzant gel de l’Antàrtida i Groenlandia. Per fi una bona explicació seriosa i fàcil d’entendre alhora!

Tyson passa a analitzar més a fons el nostre planeta mostrant en infraroig la calor que irradia, i també molt ben explicat. Aquí diu una bona frase:  “como sabemos que nosotros somos el problema?” Podrien ser els volcans?  Doncs resulta que expulsen menys CO2 del que ho fem nosaltres. Aquí recorre a tenyir de lila el CO2 que generem els humans, un efecte brutal! També esmenta els registres de temperatura que tenim desl del 1880, diversos estudis inclús la tesi doctoral del mateix Carl Sagan!

Següent dilema. Com podem preveure el clima i no el temps a una setmana vista? Tyson introdueix el concepte de caos i de tendència amb un exemple genial. Es veu Tyson passejant per la platja amb un gos una mica esbogerrat, que va fent curves i esses mentre Tyson va recte per la platja. Un molt bon símil, i sense dibuixos!

Ens traslladem a Alaska (com no, Amèrica) on el permagel es veu com es desfà cada cop més ràpid. També parla de Sibèria, no fos cas… I aquí entra en punt perillós: si es desfà el gel s’allibera més CO2, que escalfarà més i farà que es fongui més gel…Solució? El sol!

Exposició de París, any 1778. Dibuixos animats i màquines que produeixen energia a partir de la llum del sol, de forma casi miraculosa, llàstima que el preu del carbó i posteriorment el petroli va baixar tant que no valgués la pena, i fins i tot la I guerra mundial, que va fer desballestar instal·lacions solars ja muntades a Egipte el 1913. Frase de lliçó: “amb una porció de l’energia que arriba del sol ja tenim prou.

I acabem amb la lliçó moral, massa minuts pel meu gust, molt basat en els últims anys de Sagan. Recorda moments com la guerra freda. moltes armes nuclears, i que la mateixa precisió per enviar algú a la lluna és la necessària per enviar armes nuclears. això amanit amb  imatges genials de la càpsula Apollo. I la part romàntica, quan els astronautes veuen la terra des de l’espai com una sola comunitat.

El final exageradament ensucrat, primer imatges del naixement de l’agricultura, donant pas a un futur amb ciutats verdes plenes de plantes, energia solar per tot arreu… i la veu del president Kenedy de fons, que Made in USA!!

Tampoc cal Tyson!

A punt per l’últim capítol?